Somriu!

Només cinc minuts de descans en tot el dia, cinc minuts per poder deixar volar la imaginació o el que fos. Cinc minuts de tranquil·litat, felicitat... i allà a les escales mecàniques com cada dia recordà...

Ja feia temps que no somreia, i no per que no volgués sinó perque sincerament no em venia de gust. Tot el dia havia d'aguantar que la gent em preguntés:

-Que et passa maca?
-Res -deia jo tota seria (com sempre).
- I si no et passa res per que no somrius?
-Doncs per que no em ve de gust.
-Si no et ve de gust serà per que alguna cosa et passa maca.

Però no ho entenc, és obligatori somriure? Per què? En quin article constitucional posa que qui no somrigui està en perill d'interrogatori?

Simplement un bon dia les vaig guardar totes en una capseta per donar-les a un gran arbre. Tots els meus somriures des dels més idiotes fins als més sincers serien per aquell arbre.

Només volia que l'arbre digues: "Què és això?" Llàstima que estigues al costat d'un riu, i sense ni adonar-se'n la capseta va caure i va enfonsar-se. L'arbre ni tant sols la va mirar i ara gràcies a això ja no puc somriure, totes les meves rialles estaven guardades a la capsa enfonsada...

La rutina torna... el control, el final de les escales.

BlueLight